Després de l’elecció de Trump als EUA, un conegut em va dir:

“Hi ha gent que està votant contra els seus propis interessos! De vegades crec que no tothom hauria de poder votar…”

Em vaig quedar molt sorprès i bastant tocat amb aquesta última frase. “Què hi ha de la inclusió i la realitat compartida?”, vaig pensar. Al mateix temps vaig entendre que ell se sentia desesperat davant el que veia com una injustícia. I quan ens sentim així, sovint busquem desesperadament canviar les coses, i normalment amb accions desesperades.

Igual que hi ha qui opina que no tothom és prou alguna cosa (madur? ben informat? blanc? home? etc.) per a votar, hi ha persones que podem dubtar de si fins i tot el propi acte de votar serveix per a alguna cosa o no.

*****
VAIG A VOTAR.

Demà començo…
*****

El que estå clar és que sembla haver-hi un cert cansament i cinisme respecte a la democràcia tal com està funcionant (o a vegades no funcionant).

En aquests temps d’enorme polarització entre bàndols, on les eleccions a nivell global semblen estar cada vegada més renyides, amb resultats acostant-se al 50%-50%, l’amenaça que surti votat el bàndol que no ens agrada està cada vegada més present.

I això fa que hi hagi “cops de volant” cada vegada més pronunciats cap a l’esquerra o la dreta segons els resultats: més perill percebut i més incertesa. Més ajustos de comptes polítics per represàlies passades. Més extremismes creant reaccions més extremistes.

En definitiva, cada vegada sembla més cert allò que “la democràcia és la dictadura de la majoria”. I quan la majoria cada vegada és més incerta i les relacions entre els partits cada vegada menys cordials (per dir-ho suaument), hi ha un major incentiu per a consolidar el poder quan el tenim i fer tot el possible per desestabilitzar a l’altre quan no. És a dir, instal·lar-nos en relacions de dominació en les quals l’altre bàndol és simplement un obstacle.

És fàcil veure-ho en l’àmbit domèstic:

Imaginem una família on la mare i el pare estan fent tot per sortir-se amb la seva, discutint a crits i llançant-se “zascas” constantment. Segurament no seria l’entorn més propici i saludable per a la cura de les persones al seu càrrec.

No passaria el mateix quan els partits també ho fan? I les persones al seu càrrec, és a dir la ciutadania, no seríem les que acabem sofrint les conseqüències d’aquesta falta de diàleg i col·laboració?

Em sembla que com a societat global estem donant amb els límits de la nostra manera de fer i de relacionar-nos.

La democràcia tal com la coneixem ha estat guanyada amb sang i suor a través de generacions i significa un avanç colossal respecte a altres sistemes de govern. És amb tota probabilitat el millor que hem trobat fins avui.

Al mateix temps, i sense que això li tregui valor, no vol dir que sigui el millor procés que trobarem mai. No és un punt final. A mesura que evolucionem, segurament anirem trobant noves estratègies que cobreixin cada vegada més necessitats.

L’alternativa a això és deixar enrere el present per a tornar al passat.

És a dir, anar de la dictadura de la majoria a la dictadura de la minoria.

*****
Deixar enrere el present

per a anar al futur

o per a tornar al passat?
*****

Donar-nos de cops de cap contra els límits del nostre sistema és molt frustrant.

Al mateix temps, pot ser un signe que estem a punt de deixar enrere el present per a anar al futur. Potser la nostra manera de veure i relacionar-nos hagi de canviar per a trobar processos més eficaços i eficients, alhora que més inclusius.

Sense això, difícilment puguem tenir un futur compartit sobre el planeta.

Raed El-Younsi és emprenedor i divulgador de Comunicació NoViolenta.

També és co-fundador de simple.cat amb Enric González-Hidalgo i co-autor del llibre “la corazón, o el arte de poner orden sin dar órdenes” amb Roxana Cabut.