No es pot viure sense conflicte. No es pot viure sense vulnerabilitat. De fet no es creix sense conflicte i sense vulnerabilitat.
El conflicte és part de la vida. En aquesta tensió de creixement, diversitat d’opinions i emocions és on aprenem a posar-nos d’acord i ens coneixem millor a nosaltres mateixes.
A més som addictes al drama. Omplir-nos de drama és una tendència humana. Busquem intensitat, adrenalina i descàrrega. Volem “dolents” en els nostres videojocs i malvats en les nostres sèries favorites.
“Qualsevol cosa és preferible a l’avorriment, almenys en una baralla tenim la certesa d’estar vius” – Virginia Satir
La qüestió és que el conflicte continuat i repetitiu pot ser esgotador. I quan passem a la vida real, a la convivència real en el nostre dia a dia, ja no som tan addictes i lamentem les conseqüències tràgiques.
Com a adults podem contrarestar l’efecte de l’exemple del que veiem en les pantalles, on curiosament els protagonistes mai veuen la televisió, ni solen buscar pau o trobada.
Quan observem violència, quan la transmetem o la rebem entrem en un estat cerebral de menys recursos. Aquesta entrada des del cervell amb plenitud cap a l’amígdala és un lliscament cap a patrons d’atac o fugida, o de complaure per a evitar el conflicte.
Quan estem inundats per l’emoció és quan menys accés tenim al cortex prefrontal. No podem evitar aquest lliscament que a més coincideix amb el pic del conflicte. El que sí podem és disminuir els “graus” de la baixada i augmentar la capacitat de recuperació.
Un conflicte té un temps de gestació, un pic de màxima tensió i un desenllaç. Igual que un partit de futbol molt intens. De fet els clubs “escalfen” els partits i saben que si els porten al punt d’ebullició hi ha episodis de violència més nombrosos a la sortida i a l’entrada.
La convivència en família també pateix de “rampells” que podem refredar. El pitjor moment per a atendre un conflicte és en el pic. En aquest moment amb refredar els ànims i autogestionar la nostra ira o frustració ja és suficient. Els pares posem “pau” quan més enfadats estem i per tant en major vulnerabilitat. Tenim un concepte de “posar pau” a vegades molt simple. Em ve la cançó infantil al capdavant “pau, pau, pau per a mai barallar” o el famós “feu-vos un petó per a fer les paus”.
Per a garantir una estabilitat i realment resoldre, la primera conversa que podem fer és intervenir abans del pic, parlant de què ens passa quan estem enfadats i que és el que realment volíem aconseguir que ens enfada tant. Hi ha una fase larvada de distància i silenci habitualment.
La segona conversa, és què podem fer quan ja ha esclatat el conflicte. Parlar d’allò que ens tranquil·litza quan ja ens hem desbordat i comprovar com a cada membre de la família ens assossega una cosa. Hi ha a qui li funciona un passeig, a uns altres una abraçada, a altres persones la solitud, etc. Escriure és una forma de cura per a quan ens enfadem, entre tots i escoltant-nos, sol ser una molt bona solució.
Amb tota la humilitat de la meva experiència professional, no hi ha solucions que funcionin sempre per a totes les famílies, ni en tot moment dins de cada família. El que sí funciona és parlar del que ens passa fora del pic del conflicte.
I us convido a sentir aquesta frase de Virginia Satir, una dels meus referents en estudiar el que funciona i fa famílies més felices i amb millor convivència. Invertir en aprendre a entendre’ns.
“La comunicació és a una relació, com l’aire és a la vida” – Virginia Satir
Rocío Gómez Sanabria és Directora de l’Escola Internacional de Coaching de Família (www.coachdefamilia.com) i formadora certificada pel cnvc.org en 2018. Membre actiu de la Comunitat CNV des de 2009.
Va ser la primera Coach de Família especialitzada en convivència. És autora del llibre Empatia pels infants i papà i mamà. També és Coach certificadora i sòcia fundadora de OCC-Internacional.
