Fins fa no gaire la paraula “compromís” em grinyolava. Tenia per a mi una aroma d’exigència que no m’acabava d’encaixar. No obstant això, en l’ambient empresarial en el qual he desenvolupat gran part de la meva carrera, aquesta paraula solia agradar bastant. L’he escoltat en múltiples ocasions en frases del tipus: “Volem comptar amb persones compromeses amb l’empresa”. Sembla que soni genial, no? Doncs a mi em grinyolava llavors i ho continua fent ara. El que passa és que ara tinc més claredat del perquè. Quan sento “persones compromeses amb l’empresa” escolto en realitat “persones no compromeses amb les seves necessitats” i és aquí on em salten les alarmes. Perquè en el fons s’està fent una crida a la insatisfacció, a la normalització que les persones tinguin les seves necessitats no satisfetes. I aquesta és, precisament, l’essència de l’article que vull escriure. Reflexionar sobre els factors que ens donen o no satisfacció com a éssers humans.
Amb el pas del temps em vaig adonar que el meu problema amb la paraula “compromís” tenia a veure amb el fet que aquesta paraula anava unida sempre a accions concretes i mai a necessitats (bàsicament perquè en aquells dies no tenia ni idea del que eren les necessitats). Jo em comprometia amb l’empresa, amb el meu equip, amb muntar amb bici, amb anar a nedar… I, sense saber-ho, estava fent tot el possible per a obtenir insatisfacció a la meva vida. De fet, ara veig clarament que la insatisfacció és senzillament inevitable si el compromís aquesta lligat a accions i no a necessitats. Quan em comprometo amb accions, tard o d’hora, se’m quedarà alguna necessitat pel camí i, per tant, arribarà la insatisfacció. En canvi, si el meu compromís és amb necessitats, la cosa canvia. De fet, en comprometre’m amb les necessitats el que estic aconseguint, precisament, és garantir la meva satisfacció. M’estic comprometent amb la satisfacció i estic deixant anar la manera concreta en què aquesta satisfacció pugui arribar, és a dir, l’acció. M’explico:
Si, per exemple, em comprometo amb l’acció “anar amb bici al treball” és molt probable que tard o d’hora aquesta acció em porti a la insatisfacció. Seria molt més efectiu i satisfactori per a mi comprometre’m amb les necessitats que jo vull satisfer amb l’acció concreta “anar amb bici al treball”. Aquestes necessitats poden ser les de moviment, benestar físic, seguretat econòmica, contribució a cura del planeta… Ara bé, si un dia fa molt fred, està plovent i jo, a causa del meu compromís amb l’acció, continuo anant amb bici al treball, és probable que aquesta acció comenci a no contribuir a les meves necessitats. Puc posar-me malalt i no contribuir així a la meva necessitat de benestar físic o tenir un accident pel terra relliscós que comprometi encara més la meva salut o la meva seguretat econòmica si la bicicleta pateix algun desperfecte i necessito reparar-la o comprar una altra. En canvi, si estic compromès amb les meves necessitats, no tindré cap problema a deixar aquell dia la bici a casa i agafar eventualment el transport públic. Així continuaré cuidant del planeta, de la meva economia i… què se m’estaria quedant fora ara? El moviment i l’exercici pel meu benestar físic? Perquè el dia que no utilitzi la bicicleta, en arribar a casa del treball, puc fer una taula d’abdominals, de flexions, muntar amb bicicleta estàtica… Amb això ja tindria el moviment i l’exercici que em faltaven.
La cosa és que d’aquesta manera la meva satisfacció està garantida, ja que les meves necessitats estan totes satisfetes. I l’obtinc encara renunciant a la meva estratègia favorita de “anar amb bici al treball”.
Quin ha estat el cost de no fer la meva estratègia favorita en quant a necessitats? Absolutament cap. I quin era el de comprometre’m amb la meva acció favorita d’anar amb bici al treball? En funció de les circumstàncies, podria deixar-me pel camí la meva necessitat de benestar físic i/o de seguretat econòmica i entrar en insatisfacció. Després el cost de comprometre’m amb les necessitats és zero, mentre que, si em comprometo amb les accions, tard o d’hora tindré un cost elevat per a mi en forma d’insatisfacció. Hi ha claredat sobre això?
Anem pel nivell següent. El titular d’aquest article: “L’amor és el nord. L’amor és el camí”, no és més que un reflex d’aquest compromís amb les necessitats en lloc d’amb les accions. Totes les necessitats humanes articulades per Marshall Rosenberg són, en essència, energia d’amor, energia de cura. Després, quan em surto d’aquesta energia d’amor i de cura, inevitablement, m’estic deixant necessitats pel camí i estic entrant en insatisfacció de manera més o menys conscient. Quin sentit té llavors actuar fora d’aquesta energia d’amor i cura? Francament, cap. Almenys per a mi. Llavors, per què actuem majoritàriament així com éssers humans? Tan sols se m’ocorre una resposta: perquè no hem après a fer-ho d’una altra manera i, encara que no ens serveixi, és el que hem après des de petits i de generació en generació des de fa milers d’anys. Moltes vegades es tracta de l’única forma que coneixem així que… com utilitzarem una altra?
Fa un temps el meu company de CNV i amic Dani Muxi em va parlar d’una teoria del còmic Ignatius Farray: la teoria de “la merda sempre gana”. El còmic argumenta que si tens un recipient enorme de la millor essència del món i li tires una mica de merda, és merda. De la mateixa manera, si tens un recipient enorme de merda i li tires una mica de la millor essència del món, continua sent merda. La merda sempre gana. Des del primer moment en què vaig escoltar aquesta teoria vaig tenir clar que el mateix aplica a la violència. La violència sempre gana. No hi ha més que veure l’estructura de la immensa majoria de pel·lícules. Mentre van guanyant “els dolents”, la violència guanya. I quan al final guanyen “els bons”, la violència guanya. La violència sempre és present. És el mitjà que utilitzen “els dolents” per a aconseguir els seus fins i també el mitjà que utilitzen “els bons” per als seus. Una pel·lícula, o un saga, que reflecteix bé això és Star Wars. Als “bons” els sembla fatal que l’Estrella de la Mort destrueixi un planeta així que, què fan ells? Destruir l’Estrella de la Mort que, en essència, és com un planeta artificial. La violència sempre gana.
Com deia Marshall Rosenberg, el moment culminant de la gran majoria de pel·lícules consisteix en “el bo” utilitzant violència contra “el dolent”. I això ho aprenem des de ben petits. La moralitat oculta o, més aviat evident a la vista, és que la violència sempre gana. Que la violència és totalment justificable si l’altra persona té l’etiqueta de “dolent”. I és en aquest moment, en el moment en què justifiquem la violència (explícita o en forma de comunicació violenta), quan sortim de l’energia d’amor i cura, és quan deixem algunes de les nostres necessitats a un costat i, inevitablement, entrem en insatisfacció.
És més. Quan a les persones que utilitzen la violència explícita o la comunicació violenta els hi poso l’etiqueta de “dolentes” i la meva intenció és la de lluitar contra la violència, la d’enfrontar-me a la violència, és molt probable que acabi utilitzant aquestes mateixes armes contra les quals vull lluitar. És a dir, que tractant d’evitar la violència, acabi fomentant-la d’alguna manera en lloc de contribuir a reduir-la.
Aquest és un focus important del meu treball: les persones que, volent contribuir al fet que no hi hagi violència (explícita o en forma de comunicació violenta) acaben utilitzant-la involuntàriament com a mitjà per a aconseguir un fi.
Quan el mitjà justifica la finalitat, és molt probable que estigui justificant violència i, per tant, allunyant-me de la meva intenció de no contribuir a ella. És subtil i tràgic al mateix temps. Per això aquest article es titula: “L’amor és el nord. L’amor és el camí”. Perquè mitjà i finalitat són, en realitat, la mateixa cosa quan estic en connexió i en compromís amb les meves necessitats. Perquè les necessitats són, al mateix temps, la meva finalitat i el meu mitjà. Si em comprometo amb aquesta energia d’amor i de cura, no justificaré accions no acurades per a arribar a fins acurats. Simplement, perquè soc conscient que van en el sentit oposat. Tampoc justificaré violència en nom d’una finalitat curosa, perquè el sol fet d’utilitzar-la ja m’estarà allunyant d’aquesta finalitat. No m’estarà ajudant a reduir la violència, sinó a incrementar-la. I seré conscient d’això. Tindré claríssim que la violència mai resta violència, sinó que la suma. Que quan realitzo accions no curoses m’allunyo de la meva intenció de cura, no m’acosto a ella. No obstant això, quan la meva acció ja és curosa de per si mateix, el meu camí i la meva destinació es fusionen. Ja no hi ha viatge per a mi, perquè estic on volia arribar.
Si el meu destí és el nord, quin sentit té prendre una ruta que vagi cap al sud, cap a l’est o cap a l’oest?
L’amor és el nord. L’amor és el camí.
Chavi Nieto és des-aprenent de violència i divulgador de Comunicació No Violenta.
És col·laborador de l’Institut de Comunicació No Violenta de Pilar De la Torre.
Fomenta la Comunicació No Violenta i la Justícia Restaurativa en organitzacions empresarials, centres educatius i organitzacions sense ànim de lucre. També acompanya a famílies, parelles i persones de manera individual en la connexió, expressió i escolta a través de les necessitats.
Email: chavinieto@involucracia.com
Xarxes socials: @Chavinieto
Web: involucracia.com
